Quan el meu cos va parlar

Feia tres anys que estudiava osteopatia. Havia après a avaluar disfuncions, a alliberar restriccions i a comprendre el cos com un tot. Però, paradoxalment, ara era el meu propi cos qui m’enviava un missatge que ningú semblava entendre.

Tot va començar amb un dolor a la cama dreta, una molèstia persistent que s’estenia des de la part baixa de l’esquena fins a la cuixa, com una descàrrega elèctrica. “Falsa ciàtica”, em van dir els meus professors. “Un problema miofascial, potser sacroilíac”, van diagnosticar alguns. Tanmateix, per més tècniques, estiraments i manipulacions que provessin, el dolor continuava allà.

Frustrada, em sentia atrapada en una contradicció. Com era possible que, amb tant de coneixement al meu abast, ningú aconseguís alleujar el meu malestar?

Va ser llavors quan un dels meus professors, em va mirar fixament i, amb veu serena, em va dir:

—El teu cos no està demanant un ajust estructural. T’està demanant una decisió.

Em vaig quedar glaçada.

—A què et refereixes? —vaig preguntar, inquieta.

—Aquest dolor no és només físic. Hi ha alguna cosa que no vols veure, alguna cosa que arrossegues com una tensió interna. La pelvis és la base, el suport... què estàs sostenint que t’impedeix avançar?

Vaig sentir un nus a l’estómac. No calia pensar-hi gaire. Sabia la resposta.

Feia mesos que vivia una doble vida: als matins treballava com a informàtica, una feina segura i estable; a les tardes, estudiava osteopatia, la meva nova passió. Volia fer el salt, dedicar-m'hi completament, però la por em paralitzava.

Por d’equivocar-me.
Por a la inestabilitat econòmica.
Por de deixar enrere el que coneixia.

Vaig decidir fer-li cas. Ell mateix em va tractar i, durant la sessió, va passar una cosa inesperada. Al mínim contacte, el meu cos va tremolar. Vaig sentir onades d’emoció continguda, imatges de totes les vegades que havia volgut deixar la meva feina i no m’hi havia atrevit. I, entre llàgrimes, vaig entendre que el meu cos feia temps que m’estava dient el que la meva ment no volia admetre.

Dies després, el meu dolor va començar a dissipar-se. No va ser immediat ni miraculós, però la diferència era clara: ara, cada vegada que el sentia, en lloc de buscar una correcció externa, em preguntava què estava ignorant dins meu.

No va passar gaire temps abans que prengués la decisió. Vaig renunciar a la meva feina en informàtica i em vaig llençar de ple a l’osteopatia. I, curiosament, la meva falsa ciàtica va desaparèixer completament.

Aquell dia vaig entendre que el cos sempre sap la veritat, encara que la ment s’hi negui.

I també vaig saber amb certesa quin camí volia seguir: quan acabés els meus estudis, especialitzar.me  en teràpia craneosacral i somatoemocional. No només volia alleujar el dolor físic, sinó ajudar altres persones a escoltar el que els seus cossos intentaven dir-los, tal com havia après en la meva pròpia pell.​​

​

​